Internet ha encarnat la conspiranoica intuïció pynchoniana —«all is connected»— . Del Messenger a Twitter, i d'aquest a la promesa d'una democràcia radical, la utopia digital ha colonitzat el nostre imaginari, ja sigui per la promesa santsimoniana d'una gran ment col·lectiva cada dia més perfecte i implacable, per la llibertat d'informació i el software lliure o en la mesura que la xarxa —metàfora triomfant— és venerada com el fantasmàtic no-lloc que possibilitarà la trobada multicultural. Certa esquerra política ha volgut veure en aquesta connexió universal la promesa d'un nou món en el qual poder conjugar les aspiracions d'emancipació política i liberalisme individualista. Ja no cal esperar una nova internacional comunista, ni sembla desitjable el retorn a les velles i càlides comunitats: el wi-fi és el flamant catalitzador de les multituds revolucionaries.
César Rendueles bateja aquest pensament com a
«ciberfetitxista». I és que en el nou llibre que acaba de publicar, Sociofobia. El cambio político en la era de
la utopia digital (Capitán Swing, 2013), defensa la idea que aquesta
ideologia californiana —promoguda pels Silicon Valley Boys— hauria reduït les
nostres expectatives polítiques: «és possible que Internet sigui la realització
mateixa de l'esfera pública, però aleshores haurem d'acceptar que l'objectiu de
la societat civil és el porno casolà o els vídeos de gats. No és anecdòtic. Les
proves empíriques suggereixen sistemàticament que Internet limita la cooperació
i la crítica política, no les impulsa».
