4.12.2013

Servir vodka en un envàs de llet


John Barth escrivia a l'agost de 1967, en un article titulat Literatura de l'esgotament, que només unes poques persones privilegiades tenien «idees artístiques tan hip com les de qualsevol nou novel·lista francès, però que, no obstant, se les enginyaven per parlar eloqüentment i memorable al nostres cors i condicions encara-humanes». La preocupació que travessava l'article -dedicat a Borges- apuntava a la manera com els novel·listes contemporanis eren capaços d'abraçar les innovacions tècniques sense caure en el manierisme formal, en la construcció d'una sofisticada criatura, monstruosament artificiosa i rococó, deconstructivament doctrinària, que planeges sobre una sèrie de qüestions filosòfiques que efectivament en algun moment havien constituït el treball herculi del pensament enfront la realitat, però que -en la seva repetició mecànica- havien esdevingut únicament reverberacions incapaces de parlar de la condició humana.




            Aquesta preocupació és la que assalta constantment, conscientment, l'escriptura de David Foster Wallace, l'obra del qual ha estat titllada de postmoderna, experimental i maximalista. Com comprovem al llibre que recentment ha publicat l'editorial Pálido Fuego, Conversaciones con David Foster Wallace, a l'escriptor d'Illinois se'l bombardejava amb preguntes sobre el seu compromís amb la literatura postmoderna nord-americana, obligant-lo a allistar-se amb «els fills de Nabokov» o bé a adquirir la nacionalitat del «País d'Updike». Enmig d'aquesta guerra fratricida sobre les possibilitats del Realisme amb majúscula, Wallace no dubtava en alinear-se, matisadament, amb aquests primers. Matisadament, perquè allò que en Nabokov, Pynchon o Coover era subversió, parricidi i enfrontament irònic amb la tradició, ara, un cop passats els seixantes, un cop acabada la festa, només són mobles trencats, la casa feta un desastre i la revelació gradual de la inquietant certesa que els pares no tornaran més.
           
         Amb aquesta comparació entre la narrativa postmoderna i una festa que acaba malament, comparació que estableix el mateix Wallace, podem entreveure fins a quin punt desconfiava de la corrent literària en la qual es veia etiquetat: per ell l'experimentalisme només responia a la preocupació txekhoviana per la correcta presentació del relat. La seva literatura és realista en el sentit que la televisió, la cultura pop i la preocupació terapèutica per les emocions són el món amb el qual es veu confrontat cada dia, de la mateixa manera que els romàntics parlaven de la naturalesa o Kipling descrivia l'India. La representació fidedigna no pot servir-se dels instruments que van idear els romàntics per parlar de la seva realitat: tan per principis filosòfics -Wallace era un agut lector de Wittgenstein- com per consciència estètica, rebutja aquesta via.

        [Article publicat originalment a Núvol. Cliqueu-hi per seguir llegint]

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada