John Barth escrivia a l'agost de 1967,
en un article titulat Literatura de
l'esgotament, que només unes poques persones privilegiades tenien «idees
artístiques tan hip com les de
qualsevol nou novel·lista francès, però que, no obstant, se les enginyaven per
parlar eloqüentment i memorable al nostres cors i condicions encara-humanes». La
preocupació que travessava l'article -dedicat a Borges- apuntava a la manera
com els novel·listes contemporanis eren capaços d'abraçar les innovacions
tècniques sense caure en el manierisme formal, en la construcció d'una
sofisticada criatura, monstruosament artificiosa i rococó, deconstructivament doctrinària,
que planeges sobre una sèrie de qüestions filosòfiques que efectivament en
algun moment havien constituït el treball herculi del pensament enfront la
realitat, però que -en la seva repetició mecànica- havien esdevingut únicament
reverberacions incapaces de parlar de la condició humana.
Aquesta
preocupació és la que assalta constantment,
conscientment, l'escriptura de David Foster Wallace, l'obra del qual ha estat
titllada de postmoderna, experimental i maximalista. Com comprovem al llibre
que recentment ha publicat l'editorial Pálido Fuego, Conversaciones con David Foster Wallace, a l'escriptor d'Illinois
se'l bombardejava amb preguntes sobre el seu compromís amb la literatura
postmoderna nord-americana, obligant-lo a allistar-se amb «els fills de
Nabokov» o bé a adquirir la nacionalitat del «País d'Updike». Enmig d'aquesta
guerra fratricida sobre les possibilitats del Realisme amb majúscula, Wallace
no dubtava en alinear-se, matisadament, amb aquests primers. Matisadament,
perquè allò que en Nabokov, Pynchon o Coover era subversió, parricidi i
enfrontament irònic amb la tradició, ara, un cop passats els seixantes, un cop
acabada la festa, només són mobles trencats, la casa feta un desastre i la
revelació gradual de la inquietant certesa que els pares no tornaran més.
Amb
aquesta comparació entre la narrativa postmoderna i una festa que acaba
malament, comparació que estableix el mateix Wallace, podem entreveure fins a
quin punt desconfiava de la corrent literària en la qual es veia etiquetat: per
ell l'experimentalisme només responia a la preocupació txekhoviana per la
correcta presentació del relat. La seva literatura és realista en el sentit que
la televisió, la cultura pop i la preocupació terapèutica per les emocions són
el món amb el qual es veu confrontat cada dia, de la mateixa manera que els
romàntics parlaven de la naturalesa o Kipling descrivia l'India. La
representació fidedigna no pot servir-se dels instruments que van idear els
romàntics per parlar de la seva realitat: tan per principis filosòfics -Wallace
era un agut lector de Wittgenstein- com per consciència estètica, rebutja
aquesta via.
[Article publicat originalment a Núvol. Cliqueu-hi per seguir llegint]
